Persones Majors

KLEVDENSIS

       L'aïllament i la paranoia. Entenem estos conceptes com a successos extraordinaris que condicionen la nostra realitat experiencial a l'hora de relacionar-nos amb el món. Però i si estos condicionants es trobaren de forma vetlada en una posició molt més pròxima del que creem, com a miratges que conferixen una sensació de seguretat imaginada a la nostra conveniència? Qui voldria viure una mania persecutòria contínua i incessant?

        Què succeiria si traguérem eixos vels translúcids i férem explotar eixa barricada precària que ens construïm per a convéncer-nos que les coses continuen trobant-se sota control? Perquè, quan la nostra major por va deixar de ser eixa força de la naturalesa, naixeria un terror mutant, un que va mutar cap a una por molt més difícil d'identificar, a eixe espectre de neó i LED. Una esterilitat programada, una picadora de carn freda que deixa en les cunetes de la via els cadàvers dels qui no li seguixen el pas. Mes és il·lús aquell que pensa que serà testimoni de les víctimes del fred. No hi ha més que projeccions, llums i inputs que ens saturen sensorialment, mutilant la nostra resposta abans fins i tot de concebre-la com a idea. Una màquina generadora d'eixa freda llum. Una desagradable claredat que més que il·luminadora es convertix en un focus que cega, que cega a base d'aparences i de capes de plàstic que ens diluïxen a les víctimes d'eixa locomotora que hem batejat com a creixement infinit i progrés il·limitat. 

            I és ací on entra la cloaca, eixa realitat inseparable del formigó i la projecció, un món obviat que, per la seua pròpia condició de subsol, no té accés a la llum anteriorment nomenada. Però que, per contra, genera una bambolla, un ecosistema podrit, humit i que a la força es torna el refugi de l'espectre lumínic i estèril que fagocita i atomitza les societats fins a l'extrem. Els humans, com a animal que ha d'adaptar-se al mitjà, mutem. 

            Eixe fals ídol que va ser la llum es revela com el perill més directe i predatori, perquè amenaça amb la penitència més gran que existix per a l'ésser humà, que és la pèrdua dels seus comuns. La desaparició de l'altre constituïx la desaparició de la significació del subjecte a través del reconeixement del seu entorn. 

            L'evaporar qualsevol tipus d'interrelació entre éssers humans constituïx la destrucció de les realitats creades en societat. No pot existir l'ésser humà aïllat de si mateix, perquè és ací on van entrar les mutacions, ja que l'ésser humà no és humà sense l'altre. Podem anomenar-los talps, rates, o fins i tot obrir un nou tipus d'homo. L'homo-klevdensis (provinent de l'arrel indoeuropea “kleu”, que significa "netejar" o "llavar", també va produir en grec el verb κλύζειν, que significa "banyar-se". D'esta arrel es forma la paraula "cataclisme" (del grec κατακλυσμός), amb el prefix catá- (de dalt a baix). Originalment, cataclisme designa una inundació o catàstrofe per aigua que afecta una zona. Amb el temps, en el nostre idioma, la paraula ha evolucionat per a referir-se a qualsevol tipus de fenomen catastròfic o destructiu). Som fills de les nostres circumstàncies, i no pot existir el subjecte aïllat del tot… 

            Ningú podria subsistir per si mateix en un entorn hostil i predatori; la col·lectivitat ens ha fet fortes. No tenim ullals, arpes, brànquies ni verins letals. Conservem el foc i ens vam mantindre units durant mil·lennis per a fugir de les bèsties, però quan l'amenaça ve sense que ens adonem, hem perdut. Si entra sense patir resistència, s'instal·la com a part de la quotidianitat, l'assimilem com a part de les conseqüències de viure, i és just en eixe moment en el qual comencem a ser nosaltres els operaris d'eixe tren inclement i destructor. Quan es destruïx qualsevol tipus d'estructura que abaste la cura i la cura del semblant, no des de la violència, sinó des de la possessió del monopoli d'esta, trobem que la destrucció del “nosaltres” no és només inevitable, sinó que ve acompanyada de la teua culpa.

            Eixe la teua culpa no abandona a ningú, i no té cap inconvenient a recordar-te la seua presència després dels vels de plàstic. Per esta senzilla raó són rars els klevdensis. Viure com klevdensis significa abraçar la culpa, mirar eixa llum i comprendre la seua vertadera naturalesa. I qui voldria viure una mania persecutòria contínua i incessant, no?